COM TIRANT FOU ACARONAT AL COR AMB UNA PLOMA QUE LI  CAIGUÉ A LA DEESSA VENUS PERQUÈ MIRAVA LA FILLA DE L'EMPERADOR

Mentre l'Emperador parlava, les orelles de Tirant estaven atentes a les paraules, però els ulls, d'altra part, contemplaven la gran bellesa de Carmesina la qual, per la forta calor que feia amb les finestres tancades, estava mig descordada, mostrant als pits dues pomes de paradís que cristal·lines semblaven.

Un xic convencional, portat per una educació sexista i discriminatòria, hauria pensat que Carmesina, en mostrar els pits tan obertament, era una xica massa liberal. Però Tirant era diferent. I la princesa, per la seua banda, opinava que les dones havien de gaudir de les mateixes comoditats que els barons i que si aquests podien llevar-se la samarreta i mostrar els seus pits, ella també podia fer-ho: estava al seu palau i feia moltíssima calor!

Tirant, però, portat per l’educació sexual diferenciada que anima els xics a viure lliurement la sexualitat i a no amagar-la, no podia apartar els ulls dels pits de Carmesina i va haver de fer esforços quasi sobrehumans per dissimular, perquè no volia que la princesa se sentira violentada per una mirada de mascle famolenc. N’hi ha maneres i maneres de mirar les persones que ens agraden...! i la manera depredadora era massa agressiva.

Tampoc va voler somiar en el futur; realment acabava de conèixer la jove i no era qüestió d’imaginar ni molt menys que passaria la vida amb una persona pel simple fet de tenir aquesta uns pits preciosos. Per això, va parlar amb la princesa tot el que va poder, per veure si la bellesa d’aquesta es corresponia amb la seua intel·ligència, contravenint també la màxima masclista segons la qual els xics volen a les xiques belles i simples. Ell, Tirant, la volia guapa i intel·ligent.

L'emperador agafà la seua filla Carmesina de la mà i la tragué fora d'aquella cambra, no perquè aquesta fóra una dèbil criatura del sexe femení, sinó perquè el pare estava ben orgullós de tenir una filla amb quatre llicenciatures i un futur de reina prometedor.

Per la seua banda, l’emperadriu agafà Tirant pel braç, i aquest va acceptar gustós ja que no sempre li agradava haver de fer el paper actiu: deixar-se dur estava molt bé.  Aquesta el va conduir a una altra cambra molt ben emparamentada, tot a l'entorn de la qual s’historiaven els amors següents: de Floris i Blancaflor, d'Enees i Dido, de Tristany i Isolda, de la reina Ginebra i Lançalot, i de molts altres, els amors dels quals havien estat molt ben representats en aquella subtil i artificial pintura. Tirant va admirar les obres i digué a Ricard:

–No hauria cregut mai que en aquesta terra hi haguera coses tan admirables com les que ara veig.

Però realment, pensava més en la bellesa de Carmesina que en els quadres, tot i que aquell no ho entengué. A més, aquells amors desgraciats i difícils no li agradaven, ja que no els considerava un bon model de parella: amors eterns, fets de patiments i de renúncies... Tirant pensava que l’amor era alegria i plaer, creixement mutu, respecte a l’espai personal de l’altre... no dolor. I mentre mirava les pintures, pensava en models més actuals, no perquè li agradaren més, sinó perquè  eren més realistes: Beckham i Victoria, Brat Pitt i Angelina Jolie, Jesús Vázquez i Roberto Cortés, Bisbal i Chenoa... No estava segur si aquests darrers, que s’havien jurat amor per sempre, encara estaven junts. Estava clar que l’amor etern només passava a les pel·lícules...

Després, Tirant demanà llicència a tothom i se n'anà a la posada, entrà en una cambra i posà el cap sobre un coixí, als peus del llit. No tardaren gaire a venir-li a dir si volia dinar. Tirant digué que no, que tenia mal de cap. Tanmateix, era una excusa: no parava de pensar en Carmesina. El seu cosí Diafebus, que veié que Tirant no eixia, entrà preocupat a la cambra, i li digué:

–Capità senyor, us pregue que em digueu el vostre mal quin és, perquè si puc donar-vos algun remei, ho faré de molt bona voluntat.

–Cosí meu –digué Tirant–, el meu mal, de moment, no necessiteu saber-lo. I jo no tinc altre mal sinó que l'aire de la mar m'ha trastornat tot.

Una altra excusa. Per què no volia Tirant dir-li al seu millor amic que no podia traure’s del cap a Carmesina? Tirant reflexionà: Diafebus era els seu cosí i confident i, contràriament al que pensen molts barons tradicionals, els xics també parlen de sentiments i no per això són menys homes. El seu cosí insistí:

–Oh, capità!, I us voleu amagar de mi, que he estat l’arxiu de tots quants mals i béns heu tingut, i ara, per tan poca cosa, em bandegeu dels vostres secrets? Digueu-m’ho, per pietat, i no em vulgueu amagar res que us afecte.

I Tirant no pogué més i explotà:

–Estic enamorat!

I, per por a la reacció del seu amic, es girà de l'altra part, perquè no gosava mirar Diafebus a la cara i perquè dels seus ulls destil·laven vives llàgrimes mesclades amb singlots i sospirs.

Perquè després diguen que els xics no ploren!

Diafebus, veient el comportament de Tirant,  li va recordar com es burlava d’aquells que parlaven d’amor: "Sou ben folls tots aquells qui estimeu. No teniu vergonya de privar-vos de la llibertat i de posar-la a mans del vostre enemic, que abans us deixarà morir que tenir-vos pietat”. Però Tirant li respongué que des que havien arribat a les seues mans lectures feministes que li havia passat una tal sor Isabel de Villena, ell era un home nou. Afegí que, tal vegada quan era jove, havia tingut les velles i tradicionals idees segons les quals un home perd la llibertat quan s’enamora i que les dones són l’enemic. Contràriament, ara plorava de content i esperava que Carmesina sentira el mateix que ell.