En una ciutat era una dona, e per un gran crim fonc sentenciada que morís de fam: pens que devia ser alguna honrada dona. La dona havia una filla, e la filla criava sa criatura; e sabent que era sentenciada sa mare, així la filla feia alletar son fill, e ella conservava la llet per a sa mare. E hac gràcia que hi entràs a visitar, sens vianda; e així, conservant la llet, e com era entrada en la presó, dava a mamar a sa mare e buidava-li les mamelles, e així dos vegades lo dia, hora de dinar e al vespre. Així la sostenc molts dies, e lo jutge deia: Com se pot fer que no sia morta? Lo jutge dix: No pot ésser. E lo jutge ho volc veure, e véu que la vella mamava. Plague-li tant esta pietat, que deslliurà la mare. Esta era bona filla.

        Bé pens que.t recorde d'aquella mesquina mare, per crim capital per lo pretor a mort condemnada en le carçre, e per compassió de son executor, per tal que aquí famejant morís, reservada, com sa filla, la qual algunes vegades l'entrava vesitar, jatsia fos ben amonestada e sollicitada ab gran pena per lo dit execudor que no li metés dins alguna vianda ne res ab què pogués sa vida allongar, no contrastant lo dit manament, veient que en altra manera no li podia ajudar, la sostenc ab la llet de les sues mamelles per gran temps, entrò que fou sabut per les guardes del dit càrcer, e publicants açò al dit pretor, obtengueren a aquelles per aquesta novitat remissió graciosa.