La figura de sant Vicenç Ferrer es produeix en uns moments en què els valors que donen suport al món medieval s'han esmicolat. En el segle XIV, la societat va notar ben aviat la crisi espiritual d'Occident, angoixada per la fi del món. La gran mortaldat de la Pesta Negra, el Cisma d’Avinyó i la guerra anglo-francesa dels Cent Anys accentuaren la intolerància [...]. La desorientació col·lectiva davant de l'apocalipsi anunciada provocà, per una banda, desercions escèptiques i, per una altra, ombrívoles exaltacions espirituals.

Sant Vicenç Ferrer, poderosament influït per l'inquisidor Nicolau Eimeric, va predicar el temor de Déu, la imminència de la fi del món i, sobretot, s'obstinà a difamar l'humanisme. Sant Vicenç Ferrer s'obstinava a fer rebrotar els valors de l'esperit medieval enfront de l'humanisme incipient. Postulava juntament amb Francesc Eiximenis i Antoni Canals el rebuig de la ciència i de la tècnica, i sovint atacava el pensament aristotèlic.

Sant Vicenç Ferrer, orador de gran volada i escriptor de profunda imaginació, va influir sobre les classes dirigents del seu temps i va intervenir de manera decisiva en el dissortat Compromís de Casp. Dominic, però empeltat de la filosofia franciscana, va predicar per tota la Península, França, Itàlia, Suïssa. La seva eloqüència i els dots de persuasió eren tan grans que els biògrafs de sant Vicenç Ferrer han admès el miracle que fos comprès internacionalment. [...]

Els sermons de sant Vicenç Ferrer palesen, d'una banda, l'enorme habilitat com a polemista i la facilitat que tenia per captivar l'auditori, i de l'altra, la riquesa del seu llenguatge i l’expressió del seu català. La tradició lul·liana, que sant Vicenç Ferrer va conèixer quan estudiava a Barcelona, apareix ara i adés en molts dels seus sermons. Però els seus sermons també mostren la seva actitud antihumanista, que transcendia al camp de la llengua. El català emprat per sant Vicenç Ferrer és el català comú, el del carrer, molt allunyat dels models literaris utilitzats pels humanistes.

La raó de sant Vicenç Ferrer era apostòlica i no pas artística; cercava commoure l'auditori, senzill, humil, poc avesat amb les especulacions teològiques. Commovia les masses amb la seva oratòria vària, ingènua, pintoresca, sempre vehement, per la qual cosa emprava paraules directes, vives, entenedores, amb la mateixa llengua del poble humil, per al qual no valien les floritures retòriques. Sant Vicenç Ferrer sabia aprofitar fins a les darreres conseqüències tots els recursos de la llengua popular, la seva vivacitat, el seu nervi i el seu color.

P. Marcet: Història de la llengua catalana. Teide